Aquí...

Aquí és on hi ha la meva gent.
Aquí és on els trobareu.
Aquí és on els cors bateguen igual que el meu.
Aquí és on la gent m'entèn.
Aquí és on comença la nostra lluita.
Aquí és des d'on canviarem el món.


Aquí és des d'on escriurem la història.

Magdalena...

Avui estic molt bollero. He actualitzat The electrical morning amb el pa de llet amb josepetes de xocolata i ara parlo de magdalenes.

Ara bé, mentre que el pa de llet és una mena de metàfora de com solucionar els problemes i fer que la vida sigui una mica més bonica, les magdalenes representen la disbauxa i l'alegria.

Darrerament m'he oblidat força d'allò de ser alegre i optimista sinó és amb ajudes externes. Potser de portes enfora no ho sembla però últimament l'alegria no em corre per les venes com de costum. I això encara m'entristeix més.

Xiulo davant de les adversitats, m'hi deixo els pulmons i no canvia res.

He entrat en una mena d'espiral o un cercle viciós en el que principi i fi sóc jo. I no en surto, eh? És força fotut.

No he perdut la confiança en les ajudes externes, però les necessito d'un altre tipus. Per anar bé necessitaria una pseudopsicòloga (més psicòloga que pseudo) les 24 hores del dia... O això... o un "atracón" de pa de llet.

...algú coneix algun altre "bollo" miraculós?

Que tornin les magdalenes a la meva vida!

M'aturo...

Toca aturar-se. Aprofito aquests minuts de tranquil·litat per fer un "stop". Ara ja fa un temps que visc en una mena de tobogan que no para de fer baixada, per tant, ara que ha parat breument (abans de tornar a agafar embranzida i seguir baixant) em paro i penso.

Ara mateix estic exhaust. Acabat de tornar d'acampada (acampada amb gust de cola-cao, remor de pluja i decorat marítim) estic contemplant tot el que es veu a través de la finestra de la meva habitació i em transmet molta calma. La pluja sembla que ho aturi tot, que mentre plou el temps es pari... Podria dir que és la millor imatge per reflexionar sobre aquests últims mesos. Uns mesos plens d'experiències, nervis, dubtes, desorientació... M'és bastant difícil buscar un adjectiu per qualificar-los. Han estat molt estranys. Crec, però, que la seva raresa bé donada majoritàriament per la meva manera de ser i que si algú altre hagués viscut a la meva pell, potser s'ho hagués prés tot amb més filosofia o, qui sap, amb més desesperació. El cas és que avui vull tancar aquesta etapa. O, si més no, fer un parèntesi. Per sobre de tot, sé que he après.

Poso, doncs, tota la il·lusió en aquest mes que em queda per davant. Il·lusió i esforç. No deixaré de ser una esponja, però sí que intentaré deixar de mirar enrere i que "futur" sigui la meva bandera.

O sigui que, per ara plego d'escriure.

I em poso a tancar (o millor, ajustar portes) i a obrir-ne de noves.

I com diu l'Eli: Dosis d'il·lusió

La crítica...

Avui m'ha caigut per casualitat una pel·lícula a les mans: La habitación del niño. La desconeixia per complet. Seré franc, no he mirat ni el director, ni el gènere, ni, gairebé, el títol. L'únic que m'ha motivat ha estat veure el nom de Leonor Watling en el repartiment. Tot el que fa Leonor Watling, LA dona, és sinònim de treball exquisit i La habitación del niño no n'és una excepció.

Per si fos poc, un cop amb el DVD a casa me n'he adonat que el director del film era Alex De La Iglesia, i això ja m'ha acabat de convencer que el que tenia al davant era una bona pel·lícula. I, realment, no m'ha decebut. Gens.

Una història boníssima, una interpretació fora de sèrie, calfreds des del minut zero i un final...colossal. No apta per veure-la a la nit tot sol (com he fet jo). La recomano, sens dubte.

Si us va agradar El Orfanato, La habitación del niño no us deixarà indiferents.

Cançons que acaben formant part de la banda sonora de la vida de cadascú...

Una delícia de cançó que em va regalar una gran persona que fa poc que he descobert.
Mi persi de Daniele Silvestri m'ajuda a tenir-la en ment cada dia, així com tots els moments que hem compartit fins ara...

Every now is past...

Al final creuré que sóc una mica masoquista. Quan ahir a la nit vaig escollir el nom del blog, ho vaig fer pensant que deia una veritat com un temple. Avui, quan m'he aixecat i m'he posat davant de l'ordinador m'he acollonit. Every now is past, continua sent una frase tan certa com ahir, però avui, a més, s'ha convertit en un motiu de molta reflexió i (com ja he dit) acolloniment. Som màquines que recopilen moments viscuts i històries passades, creadores de passat, enganyades per una falsa idea de present. Viure el present? Quina ironia! El present vol dir... ara? Ara ja ha passat. Doncs...ara? Tampoc. No subestimaré (de moment) la intel·ligència humana o els nostres mecanismes d'autodefensa i diré a favor d'ells que hem estat prou llestos com per crear-nos una falsa idea de present que ens ajuda a viure una mica més tranquils. El present és avui, el present és demà i el present és ahir. El present és aquest moment de la nostra vida en el que estimem a X persona, aquesta època en la que estudiem o això o allò altre. O, simplement, el present és ara que portes els cabells més llargs que de costum. Però mentrestant creiem que vivim un present, el temps se'ns consumeix. Som, fins i tot, consumidors de temps. I no ho canviarem això. L'únic que podem fer per no sentir-nos tan culpables és donar-ho tot en cada petita acció que fem. Intentar trobar el sentit de la cançó que estem escoltant, gaudir d'aquells que ens envolten mentre fem una cervesa, desenganxar els ulls de la pantalla de l'ordinador per veure l'exquisida imatge que ens ofereix la finestra...

Donar-ho tot sense esperar res dels altres.

Perquè el primer que es beneficia de tot ets tu mateix.

Aventures cibernètiques (o llibret d'autoajuda)

Encara no he entès què em mou a emprendre aquesta nova aventura cibernètica.

No puc escudar-me amb un: "a falta d'orelles bons són els blogs" (adaptació barata de la frase que sovint em repeteixen: a falta de pan, buenas son galletas -bollos, croisants o palmeras-). El cert és que si hagués de donar una excusa, tot i saber que ningú me la demanarà (d'això se'n diu autojustificació, ho sé) , diria que massa coses em remouen per dins i que em va bé abocar-les. Perquè la mare que em va parir em va fer la matèria gris que em va fer o, en altres paraules, el meu disc dur té espai limitat per guardar-ho tot plegat.

Com que les paraules se les emporta el vent i "every now is past", millor deixar-ho tot escrit.

Així doncs, poso a disposició pública aquesta mena d'autoteràpia (més auto...també ho sé) esperant que si alguna de les parrafades deixo anar no m'ajuda a mi, pugui fer servei a algú altre...

I com no podia ser de cap altra manera, la BSO d'aquesta petita parrafa de presentació és la cançó que dóna nom al blog Every now is past de Marlango...

http://www.youtube.com/watch?v=pSwOVaUV1m4