Toca aturar-se. Aprofito aquests minuts de tranquil·litat per fer un "stop". Ara ja fa un temps que visc en una mena de tobogan que no para de fer baixada, per tant, ara que ha parat breument (abans de tornar a agafar embranzida i seguir baixant) em paro i penso.Ara mateix estic exhaust. Acabat de tornar d'acampada (acampada amb gust de cola-cao, remor de pluja i decorat marítim) estic contemplant tot el que es veu a través de la finestra de la meva habitació i em transmet molta calma. La pluja sembla que ho aturi tot, que mentre plou el temps es pari... Podria dir que és la millor imatge per reflexionar sobre aquests últims mesos. Uns mesos plens d'experiències, nervis, dubtes, desorientació... M'és bastant difícil buscar un adjectiu per qualificar-los. Han estat molt estranys. Crec, però, que la seva raresa bé donada majoritàriament per la meva manera de ser i que si algú altre hagués viscut a la meva pell, potser s'ho hagués prés tot amb més filosofia o, qui sap, amb més desesperació. El cas és que avui vull tancar aquesta etapa. O, si més no, fer un parèntesi. Per sobre de tot, sé que he après.
Poso, doncs, tota la il·lusió en aquest mes que em queda per davant. Il·lusió i esforç. No deixaré de ser una esponja, però sí que intentaré deixar de mirar enrere i que "futur" sigui la meva bandera.
O sigui que, per ara plego d'escriure.
I em poso a tancar (o millor, ajustar portes) i a obrir-ne de noves.
I com diu l'Eli: Dosis d'il·lusió
2 comentaris:
Preciós!
Com saps jo també em trobo immersa en el tancament d'una etapa... i la veritat és que em sento molt identificada amb el que expliques (mantenint, clar està, la diferència de les circumstancies a les que ens enfrontem!)
La meva ha estat una etapa llarga però divertida, marcada per la distància i les incoherències internes... que m'ha fet ballar el cap però també tremolar de felicitat, que m'ha ajudat a entendre als altres i alhora a entendre'm una mica més a mi mateixa...però sobretot, que m'ha ensenyat moltes de les coses que fan que avui sigui com sóc... i això m’agrada i, malgrat tot, no puc deixar d’agrair-li a qui ha estat el protagonista indiscutible d'aquest temps (actor important de la següent etapa, representat, però, un altre paper)!
Ara bé, tancar una etapa no ha de voler dir oblidar el que ha succeït....més aviat el contrari! Com tu dius, cal mirar el futur... però sense oblidar que el que som avui és en gran mesura fruit de tot el que hem viscut en el passat!
Perquè això ens farà estar més preparats quan calgui enfrontar-nos a futures experiències!
...xerrem aviat!
Un petonet gran!;)
Toni!
M'ha alegrat molt saber de tu! No hi ha dret, ens coneixem de tota la vida i no ens veiem gairebé mai. Jo ja sóc a Reus, és a dir que quan et vagi bé podem quedar per anar a prendre alguna cosa i així xerrem i ens posem al dia.
L'aventura americana va molt bé, ara ja no hi torno fins el setembre. He tingut molta sort amb els professors, l'ambient és molt bo i la qualitat musical dels companys és altíssima. Estic aprenent molt, la llàstima és que el país no m'agrada, tot i que Boston és una ciutat molt bonica i agradable per viure-hi.
Ja veig que segueixes amb el periodisme. Que bé! Endevant! T'animo (i t'ho dic sincerament) a seguir per aquest camí, a ser molt sincer i a moure't amb humilitat i amb força per aquest món periodístic, el qual de ben segur que ja saps serà molt difícil per diverses raons.
En fi, espero veure't aviat i una vegada més, gràcies per contactar amb mi. Al meu bloc aniré penjant periòdicament reflexions que faig sobre diversos temes humans. Espero que siguin del teu interès i que hi col·laboris.
Una abraçada!
Joan Arnau
PD: T'enllaço al meu bloc.
Publica un comentari a l'entrada