dimecres, 10 de setembre del 2008

Somnis...


Què passa quan ens creiem un somni? Quan et despertes tremolant, feliç, emocionat gràcies a alguna cosa que no ha passat (ni que es preveu que passi) i que tan sols ha succeït dins teu, al teu cap. En aquelles hores que només ets tu i ningú més. "És quan dormo que hi veig clar" com deia el poeta. Més clar tampoc podia ser. Era i és evident el que em mou. Però la confusió entre realitat i somnis ha estat, aquest matí, immensa. La línia que els separa s'ha fet més estreta que mai, gairebé s'ha convertit en fum. Dos móns l'un dins l'altre, de cap per avall...incomprensibles per uns minuts.Segurament necessitaria una sessió de "Somiers" personal i intransferible.Somnis premonitoris? Toquem fusta!Personalment ho definiria, més aviat, com condensacions i aglomeracions de desitjos, sentiments, passions... que en veure's reclusos en allò que anomenem realitat, usen els somnis com a vàlvula d'escapament...




"...erem en algun lloc que per la normalitat amb la que actuavem, ens era del tot familiar. Un lloc, però, que no aconseguia ubicar en els meus pensaments. Com de costum no estavem sols. El meu kaos interior era el mateix de sempre, com cada cop que t'havia tingut davant. Res, absolutament res, indicava que avui havia de ser diferent. Gent molta gent ens feia companyia. Persones amb preocupacions, que no paraven quietes. Desapareixien i al cap d'una estona els tornavem a tenir entre nosaltres. Tu i jo segurament ens havíem deixat la nostra llista de tasques a fer a casa. Jo dret, caminant d'una banda a l'altra del que figurava ser una sala d'estar. Teles de coloraines vestien les parets. I contra la més gran de totes, d'amplada apamada mentalment cada dos segons, el sofà-llit blau on eres tu. Quiet, en silenci i amb el cap cot. Amb una calculada i deliciosa constància aixecaves els ulls que em perseguien al compàs del meu cor bombejant accelerat. Cada cop més sovint. El meu nerviosisme va començar a delatar-me. De sobte, alguna paraula, que ja he oblidat, va sortir de la teva boca. Ràpidament, aprofitant la grata oportunitat, vaig contestar. Aquelles paraules, però, van ser tan sols el preludi. Els meus nervis havien esdevingut un divertiment. Gaudia com un nen de tot allò. Tu parlant-me! Veia alguna cosa estranya en tu. Un tímid interès treia el nas en cada un dels teus mots. I el que no deien les teves paraules, m'ho revelaven els teus ulls. Em vaig espantar fins el moment que vaig ser conscient del que t'estava passant. Sí. El que mai hagués cregut, la meva batalla perduda. El que era una crònica d'una mort anunciada albirava un puntet de llum. Jo em limitava a passar-ho bé, aleshores. A deixar-te assaborir aquella dolça amargor. Per uns moments, convertir-me en la paret en la que des de feia tan de temps, dia rere dia, em deixava estabornit de tantes hòsties. Em moria de ganes d'apropar-me a tu, però et volia veure patir una mica més, tot i que n'eres plenament conscient del final de tot plegat. Finalment, l'amiga debilitat va poder amb mi. I vaig seure al teu costat, conservant una distància pactada en silenci. Un moment de silenci. La imminència de l'inevitable em donava crèdit a perdre algun segon. Com si fos la jornada històrica del '89 del berlinesos, el que un dia havia estat un impenetrable mur va caure. Sensacions a flor de pell, incredulitat, fins i tot. I aleshores la teva frase que encara tinc marcada. "Que fill de puta que ets". Tan poc adequada. Poc romàntica. Com tu. Una frase que no em va sorprendre. Inimaginada per complet, però tan escaient a la vegada. Tu que ho tenies tot de mi des de feia temps. I ho sabies. I n'havies fet cas omís. Ara que tu eres jo et feia malícia que et costés tant. Però amistosament t'havia de fer pagar. I aleshores, sí. Els teus anhelats i estudiats llavis..."




Que traïdors poden ser els somnis. Sobretot quan et despertes en el punt àlgid. I has d'acabar acceptant que allò no era la realitat.Que tan sols el que vius en el món real t'acompanya fins i tot al món dels somnis...Serà qüestió de tancar els ulls de nou per viure en somnis el que desitjos en realitat.

dimecres, 18 de juny del 2008

La vida és bella...

La vita é bella crec que és un d'aquells títols indispensables en la filmografia vital de cadascú. Ara ve quan jo afirmo que crec que és "indispensable" i jo no l'he vista. És així. No és que me'n senti orgullós, ni molt menys, però em serveix d'excusa per fer una metàfora. La vita é bella és una pel·lícula que tan sols per la seva banda sonora (interpretada per Noa) ja deixa intuir que el film i la seva història ha de ser tan o més gran que ella... Personalment, crec que hi ha moltíssimes coses en aquesta vida amb les que ens passa el mateix: en veiem o en coneixem una petita part i de seguida sabem que el que ens espera més enllà serà fins i tot millor. No és qüestió de confiança cega, de deixar-se emportar o de ser un il·lus. Simplement se sap (inculte de mi desconec la paraula que defineix aquesta mena de seguretat). Aprofitant l'avinentesa, ho retifico: La vita é bella. Ara toca relacionar aquests dos conceptes.
La meva "vita é bella" gràcies a l'haver trobat algú de qui en conec tan sols una petita part. Però aquest breu preludi és garantia de tot el que em queda per conèixer. No sóc gaire devot de les creences religioses, però és com si dos altres persones, dos formigues, dos (el que sigui) ens haguessim reencarnat en aquest algú i en mi en aquesta vida. Retrobar una persona tan coneguda i desconeguda a la vegada. No saber amb què et sorprendrà i al mateix temps no donar crèdit de la previsibilitat de tot plegat. Química? Sóc de lletres i em queda una mica lluny... Segurament, per mi, seria una nova paraula per inventar. Quelcom que fins ara no tenia nom... I no seré pas jo qui n'hi trobi una que li escaigui. M'agraden les sensacions sense definició, allò que per saber del que s'està parlant no es té més remei que viure-ho. I poder parlar-ne sense fer servir paraules concretes. Com podem arribar a ser...! De la mateixa manera que pujar un cim ens suposa un gran esforç, trobar paraules per parlar de sentiments, emocions o sensacions és una labor encara més costosa.
I com es traduiria tot plegat? El temps s'alenteix quan estàs sol i s'escola massa ràpid quan et trobes dins dels seus ulls. Necessites compartir, necessites donar... perquè veus que t'estàs sobreeixint, el que en economia es coneix com "superàvid". No hi caps a la pell...
Necessites fer saber... I fer saber es pot fer de moltes maneres: escrivint, parlant, cantant, dibuixant, demostrant, llençar-se des d'un quart pis...
Però particularment a mi m'encanta fer saber amb silencis, mirades i tímides carícies...

dimarts, 27 de maig del 2008

Aquí...


Aquí és on hi ha la meva gent.
Aquí és on els trobareu.
Aquí és on els cors bateguen igual que el meu.
Aquí és on la gent m'entèn.
Aquí és on comença la nostra lluita.
Aquí és des d'on canviarem el món.


Aquí és des d'on escriurem la història.

Magdalena...

Avui estic molt bollero. He actualitzat The electrical morning amb el pa de llet amb josepetes de xocolata i ara parlo de magdalenes.
Ara bé, mentre que el pa de llet és una mena de metàfora de com solucionar els problemes i fer que la vida sigui una mica més bonica, les magdalenes representen la disbauxa i l'alegria.
Darrerament m'he oblidat força d'allò de ser alegre i optimista sinó és amb ajudes externes. Potser de portes enfora no ho sembla però últimament l'alegria no em corre per les venes com de costum. I això encara m'entristeix més.
Xiulo davant de les adversitats, m'hi deixo els pulmons i no canvia res.
He entrat en una mena d'espiral o un cercle viciós en el que principi i fi sóc jo. I no en surto, eh? És força fotut.
No he perdut la confiança en les ajudes externes, però les necessito d'un altre tipus. Per anar bé necessitaria una pseudopsicòloga (més psicòloga que pseudo) les 24 hores del dia... O això... o un "atracón" de pa de llet.
...algú coneix algun altre "bollo" miraculós?
Que tornin les magdalenes a la meva vida!

diumenge, 25 de maig del 2008

M'aturo...

Toca aturar-se. Aprofito aquests minuts de tranquil·litat per fer un "stop". Ara ja fa un temps que visc en una mena de tobogan que no para de fer baixada, per tant, ara que ha parat breument (abans de tornar a agafar embranzida i seguir baixant) em paro i penso.
Ara mateix estic exhaust. Acabat de tornar d'acampada (acampada amb gust de cola-cao, remor de pluja i decorat marítim) estic contemplant tot el que es veu a través de la finestra de la meva habitació i em transmet molta calma. La pluja sembla que ho aturi tot, que mentre plou el temps es pari... Podria dir que és la millor imatge per reflexionar sobre aquests últims mesos. Uns mesos plens d'experiències, nervis, dubtes, desorientació... M'és bastant difícil buscar un adjectiu per qualificar-los. Han estat molt estranys. Crec, però, que la seva raresa bé donada majoritàriament per la meva manera de ser i que si algú altre hagués viscut a la meva pell, potser s'ho hagués prés tot amb més filosofia o, qui sap, amb més desesperació. El cas és que avui vull tancar aquesta etapa. O, si més no, fer un parèntesi. Per sobre de tot, sé que he après.
Poso, doncs, tota la il·lusió en aquest mes que em queda per davant. Il·lusió i esforç. No deixaré de ser una esponja, però sí que intentaré deixar de mirar enrere i que "futur" sigui la meva bandera.
O sigui que, per ara plego d'escriure.
I em poso a tancar (o millor, ajustar portes) i a obrir-ne de noves.
I com diu l'Eli: Dosis d'il·lusió

dijous, 10 d’abril del 2008

La crítica...

Avui m'ha caigut per casualitat una pel·lícula a les mans: La habitación del niño. La desconeixia per complet. Seré franc, no he mirat ni el director, ni el gènere, ni, gairebé, el títol. L'únic que m'ha motivat ha estat veure el nom de Leonor Watling en el repartiment. Tot el que fa Leonor Watling, LA dona, és sinònim de treball exquisit i La habitación del niño no n'és una excepció.
Per si fos poc, un cop amb el DVD a casa me n'he adonat que el director del film era Alex De La Iglesia, i això ja m'ha acabat de convencer que el que tenia al davant era una bona pel·lícula. I, realment, no m'ha decebut. Gens.
Una història boníssima, una interpretació fora de sèrie, calfreds des del minut zero i un final...colossal. No apta per veure-la a la nit tot sol (com he fet jo). La recomano, sens dubte.
Si us va agradar El Orfanato, La habitación del niño no us deixarà indiferents.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Cançons que acaben formant part de la banda sonora de la vida de cadascú...







Una delícia de cançó que em va regalar una gran persona que fa poc que he descobert.
Mi persi de Daniele Silvestri m'ajuda a tenir-la en ment cada dia, així com tots els moments que hem compartit fins ara...