Aquí...

Aquí és on hi ha la meva gent.
Aquí és on els trobareu.
Aquí és on els cors bateguen igual que el meu.
Aquí és on la gent m'entèn.
Aquí és on comença la nostra lluita.
Aquí és des d'on canviarem el món.


Aquí és des d'on escriurem la història.

Magdalena...

Avui estic molt bollero. He actualitzat The electrical morning amb el pa de llet amb josepetes de xocolata i ara parlo de magdalenes.

Ara bé, mentre que el pa de llet és una mena de metàfora de com solucionar els problemes i fer que la vida sigui una mica més bonica, les magdalenes representen la disbauxa i l'alegria.

Darrerament m'he oblidat força d'allò de ser alegre i optimista sinó és amb ajudes externes. Potser de portes enfora no ho sembla però últimament l'alegria no em corre per les venes com de costum. I això encara m'entristeix més.

Xiulo davant de les adversitats, m'hi deixo els pulmons i no canvia res.

He entrat en una mena d'espiral o un cercle viciós en el que principi i fi sóc jo. I no en surto, eh? És força fotut.

No he perdut la confiança en les ajudes externes, però les necessito d'un altre tipus. Per anar bé necessitaria una pseudopsicòloga (més psicòloga que pseudo) les 24 hores del dia... O això... o un "atracón" de pa de llet.

...algú coneix algun altre "bollo" miraculós?

Que tornin les magdalenes a la meva vida!

M'aturo...

Toca aturar-se. Aprofito aquests minuts de tranquil·litat per fer un "stop". Ara ja fa un temps que visc en una mena de tobogan que no para de fer baixada, per tant, ara que ha parat breument (abans de tornar a agafar embranzida i seguir baixant) em paro i penso.

Ara mateix estic exhaust. Acabat de tornar d'acampada (acampada amb gust de cola-cao, remor de pluja i decorat marítim) estic contemplant tot el que es veu a través de la finestra de la meva habitació i em transmet molta calma. La pluja sembla que ho aturi tot, que mentre plou el temps es pari... Podria dir que és la millor imatge per reflexionar sobre aquests últims mesos. Uns mesos plens d'experiències, nervis, dubtes, desorientació... M'és bastant difícil buscar un adjectiu per qualificar-los. Han estat molt estranys. Crec, però, que la seva raresa bé donada majoritàriament per la meva manera de ser i que si algú altre hagués viscut a la meva pell, potser s'ho hagués prés tot amb més filosofia o, qui sap, amb més desesperació. El cas és que avui vull tancar aquesta etapa. O, si més no, fer un parèntesi. Per sobre de tot, sé que he après.

Poso, doncs, tota la il·lusió en aquest mes que em queda per davant. Il·lusió i esforç. No deixaré de ser una esponja, però sí que intentaré deixar de mirar enrere i que "futur" sigui la meva bandera.

O sigui que, per ara plego d'escriure.

I em poso a tancar (o millor, ajustar portes) i a obrir-ne de noves.

I com diu l'Eli: Dosis d'il·lusió