La vida és bella...

La vita é bella crec que és un d'aquells títols indispensables en la filmografia vital de cadascú. Ara ve quan jo afirmo que crec que és "indispensable" i jo no l'he vista. És així. No és que me'n senti orgullós, ni molt menys, però em serveix d'excusa per fer una metàfora. La vita é bella és una pel·lícula que tan sols per la seva banda sonora (interpretada per Noa) ja deixa intuir que el film i la seva història ha de ser tan o més gran que ella... Personalment, crec que hi ha moltíssimes coses en aquesta vida amb les que ens passa el mateix: en veiem o en coneixem una petita part i de seguida sabem que el que ens espera més enllà serà fins i tot millor. No és qüestió de confiança cega, de deixar-se emportar o de ser un il·lus. Simplement se sap (inculte de mi desconec la paraula que defineix aquesta mena de seguretat). Aprofitant l'avinentesa, ho retifico: La vita é bella. Ara toca relacionar aquests dos conceptes.

La meva "vita é bella" gràcies a l'haver trobat algú de qui en conec tan sols una petita part. Però aquest breu preludi és garantia de tot el que em queda per conèixer. No sóc gaire devot de les creences religioses, però és com si dos altres persones, dos formigues, dos (el que sigui) ens haguessim reencarnat en aquest algú i en mi en aquesta vida. Retrobar una persona tan coneguda i desconeguda a la vegada. No saber amb què et sorprendrà i al mateix temps no donar crèdit de la previsibilitat de tot plegat. Química? Sóc de lletres i em queda una mica lluny... Segurament, per mi, seria una nova paraula per inventar. Quelcom que fins ara no tenia nom... I no seré pas jo qui n'hi trobi una que li escaigui. M'agraden les sensacions sense definició, allò que per saber del que s'està parlant no es té més remei que viure-ho. I poder parlar-ne sense fer servir paraules concretes. Com podem arribar a ser...! De la mateixa manera que pujar un cim ens suposa un gran esforç, trobar paraules per parlar de sentiments, emocions o sensacions és una labor encara més costosa.

I com es traduiria tot plegat? El temps s'alenteix quan estàs sol i s'escola massa ràpid quan et trobes dins dels seus ulls. Necessites compartir, necessites donar... perquè veus que t'estàs sobreeixint, el que en economia es coneix com "superàvid". No hi caps a la pell...

Necessites fer saber... I fer saber es pot fer de moltes maneres: escrivint, parlant, cantant, dibuixant, demostrant, llençar-se des d'un quart pis...

Però particularment a mi m'encanta fer saber amb silencis, mirades i tímides carícies...