Somnis...

Què passa quan ens creiem un somni? Quan et despertes tremolant, feliç, emocionat gràcies a alguna cosa que no ha passat (ni que es preveu que passi) i que tan sols ha succeït dins teu, al teu cap. En aquelles hores que només ets tu i ningú més. "És quan dormo que hi veig clar" com deia el poeta. Més clar tampoc podia ser. Era i és evident el que em mou. Però la confusió entre realitat i somnis ha estat, aquest matí, immensa. La línia que els separa s'ha fet més estreta que mai, gairebé s'ha convertit en fum. Dos móns l'un dins l'altre, de cap per avall...incomprensibles per uns minuts.Segurament necessitaria una sessió de "Somiers" personal i intransferible.Somnis premonitoris? Toquem fusta!Personalment ho definiria, més aviat, com condensacions i aglomeracions de desitjos, sentiments, passions... que en veure's reclusos en allò que anomenem realitat, usen els somnis com a vàlvula d'escapament...

"...erem en algun lloc que per la normalitat amb la que actuavem, ens era del tot familiar. Un lloc, però, que no aconseguia ubicar en els meus pensaments. Com de costum no estavem sols. El meu kaos interior era el mateix de sempre, com cada cop que t'havia tingut davant. Res, absolutament res, indicava que avui havia de ser diferent. Gent molta gent ens feia companyia. Persones amb preocupacions, que no paraven quietes. Desapareixien i al cap d'una estona els tornavem a tenir entre nosaltres. Tu i jo segurament ens havíem deixat la nostra llista de tasques a fer a casa. Jo dret, caminant d'una banda a l'altra del que figurava ser una sala d'estar. Teles de coloraines vestien les parets. I contra la més gran de totes, d'amplada apamada mentalment cada dos segons, el sofà-llit blau on eres tu. Quiet, en silenci i amb el cap cot. Amb una calculada i deliciosa constància aixecaves els ulls que em perseguien al compàs del meu cor bombejant accelerat. Cada cop més sovint. El meu nerviosisme va començar a delatar-me. De sobte, alguna paraula, que ja he oblidat, va sortir de la teva boca. Ràpidament, aprofitant la grata oportunitat, vaig contestar. Aquelles paraules, però, van ser tan sols el preludi. Els meus nervis havien esdevingut un divertiment. Gaudia com un nen de tot allò. Tu parlant-me! Veia alguna cosa estranya en tu. Un tímid interès treia el nas en cada un dels teus mots. I el que no deien les teves paraules, m'ho revelaven els teus ulls. Em vaig espantar fins el moment que vaig ser conscient del que t'estava passant. Sí. El que mai hagués cregut, la meva batalla perduda. El que era una crònica d'una mort anunciada albirava un puntet de llum. Jo em limitava a passar-ho bé, aleshores. A deixar-te assaborir aquella dolça amargor. Per uns moments, convertir-me en la paret en la que des de feia tan de temps, dia rere dia, em deixava estabornit de tantes hòsties. Em moria de ganes d'apropar-me a tu, però et volia veure patir una mica més, tot i que n'eres plenament conscient del final de tot plegat. Finalment, l'amiga debilitat va poder amb mi. I vaig seure al teu costat, conservant una distància pactada en silenci. Un moment de silenci. La imminència de l'inevitable em donava crèdit a perdre algun segon. Com si fos la jornada històrica del '89 del berlinesos, el que un dia havia estat un impenetrable mur va caure. Sensacions a flor de pell, incredulitat, fins i tot. I aleshores la teva frase que encara tinc marcada. "Que fill de puta que ets". Tan poc adequada. Poc romàntica. Com tu. Una frase que no em va sorprendre. Inimaginada per complet, però tan escaient a la vegada. Tu que ho tenies tot de mi des de feia temps. I ho sabies. I n'havies fet cas omís. Ara que tu eres jo et feia malícia que et costés tant. Però amistosament t'havia de fer pagar. I aleshores, sí. Els teus anhelats i estudiats llavis..."

Que traïdors poden ser els somnis. Sobretot quan et despertes en el punt àlgid. I has d'acabar acceptant que allò no era la realitat.Que tan sols el que vius en el món real t'acompanya fins i tot al món dels somnis...Serà qüestió de tancar els ulls de nou per viure en somnis el que desitjos en realitat.