Al final creuré que sóc una mica masoquista. Quan ahir a la nit vaig escollir el nom del blog, ho vaig fer pensant que deia una veritat com un temple. Avui, quan m'he aixecat i m'he posat davant de l'ordinador m'he acollonit. Every now is past, continua sent una frase tan certa com ahir, però avui, a més, s'ha convertit en un motiu de molta reflexió i (com ja he dit) acolloniment. Som màquines que recopilen moments viscuts i històries passades, creadores de passat, enganyades per una falsa idea de present. Viure el present? Quina ironia! El present vol dir... ara? Ara ja ha passat. Doncs...ara? Tampoc. No subestimaré (de moment) la intel·ligència humana o els nostres mecanismes d'autodefensa i diré a favor d'ells que hem estat prou llestos com per crear-nos una falsa idea de present que ens ajuda a viure una mica més tranquils. El present és avui, el present és demà i el present és ahir. El present és aquest moment de la nostra vida en el que estimem a X persona, aquesta època en la que estudiem o això o allò altre. O, simplement, el present és ara que portes els cabells més llargs que de costum. Però mentrestant creiem que vivim un present, el temps se'ns consumeix. Som, fins i tot, consumidors de temps. I no ho canviarem això. L'únic que podem fer per no sentir-nos tan culpables és donar-ho tot en cada petita acció que fem. Intentar trobar el sentit de la cançó que estem escoltant, gaudir d'aquells que ens envolten mentre fem una cervesa, desenganxar els ulls de la pantalla de l'ordinador per veure l'exquisida imatge que ens ofereix la finestra...
Donar-ho tot sense esperar res dels altres. Perquè el primer que es beneficia de tot ets tu mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada